El Modernisme català no només va ser color, formes ondulants i fantasia arquitectònica. També va ser espiritualitat. I en aquest terreny, Josep Maria Jujol modernisme religiós és una combinació que defineix com pocs la profunditat del moviment. L’arquitecte, col·laborador d’Antoni Gaudí, va saber transformar la seva fe en una manera d’entendre i construir el món.
Jujol, fill espiritual del Camp de Tarragona, convertia materials senzills —fusta, maons, tubs elèctrics o ferralla reciclada— en veritables símbols de llum i devoció. Humil per naturalesa, treballava envoltat d’oficials i aprenents, donant instruccions a peu d’obra. Solia dir: “El que pinta és el pintor; jo només embruto les parets”, tot i que el seu “embrutar” era en realitat crear poesia visual.
En espais com l’Església de Sant Jaume de Creixell o Santa Maria Magdalena de Bonastre, Jujol desplega tota la seva espiritualitat: inscripcions amagades, formes que evoquen pregàries, colors simbòlics i un llenguatge visual que parla directament de la fe i de la lluita entre el bé i el mal. La seva obra és un pont entre el món visible i l’invisible.
Les anècdotes dels seus col·laboradors humanitzen encara més el personatge: Jujol duia claus i filferros a les butxaques per improvisar detalls; treballava sense plànols, “projectant en directe”; i era tan proper que fins i tot els joves aprenents li movien la cadira mentre pintava, perquè ell no volia perdre el ritme creatiu.
Un dels exemples més fascinants d’aquest univers és el campanar de Creixell, on Jujol combina simbolisme càtar, iconografia cristiana i una estructura que sembla gairebé viva. És una obra que parla tant de la història com de l’esperit de l’arquitecte.
✨ Visitar un espai jujolià al Camp de Tarragona és entrar en la ment d’un home que va viure l’art com un acte de pregària. És una experiència que permet redescobrir el Modernisme català des d’una dimensió íntima i profundament humana.
